Benvinguts !!!

Aquest espai, pretén ser un lloc de reflexió, debat i suport a Esquerra dins de Torredembarra. Aquest espai, vol construir una esquerra per a tots i de tots. Participativa i propera. L'Esquerra del futur.

Colom, segona part

28/4/08

Sembla que ha tornat per no deixar a ningú indiferent. Aquest “personatge” no sé ja quantes vegades “ex”, ha fet unes declaracions on afirma textualment; "el meu error va ser marxar, jo m'hauria d'haver quedat i plantar cara a la situació. Hauria d'haver seguit sent a dintre aquesta mateixa veu que ha continuat sent. Molta gent es va quedar frustrada i enganyats. Jo els hi demano disculpes i perdó, va ser una cosa molt mal feta".

Més val tard que mai. I el més curiós, és que fa les declaracions ara que, esquerra, està preparant un congrés com aquell que va perdre ell. Espero que les seves paraules no vulguin ser un toc d’atenció cap alguna o algunes de les candidatures. També cert és, que els seus nous companys de partit, no cal recordar que milita a CDC, un cop vistes les declaracions, haurien de plantejar-se la seva expulsió.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Les millors aportacions són sempre aquelles que es fan des del compromís i la independència. Per fer avançar un país i ordenar una formació política, i renovar-la, el millor que li pot passar a un actiu és no dependre massa de l’organització ni estar-hi gaire lligat. El catalanisme s’ha forjat amb homes i dones que ho han donat tot per un ideal. El partit com a eina de país, i no a l’inrevés. S’hi han deixat hores de son i han voltat el país com a monstres: Cambó era solter i va dedicar temps i diners a una idea, treia temps per a conferències arreu del país i no parava mai. Macià hi va deixar temps, els diners de la dona, que el finançava, un futur prometedor com a militar, i més d’un disgust. En Pujol hi va dedicar temps, diners i un fart de voltar pel país, també. I sempre va tenir in mente la idea de fer quelcom per Catalunya. També hi podríem repassar altres figures compromeses amb el catalanisme, un Prat de la Riba que va saber donar forma a una Mancomunitat sense gaire pressupost, projectant el que tornava a ser la unió de les quatre diputacions, de nou Catalunya al mapa... I altres exemples que dignifiquen algunes de les figures més significatives del nostre passat. Aquests són recordats, perquè entre les ombres hi apareixen grans obres de govern i dedicació desinteressada.
I veig la il·lusió d’en Joan Carretero i Reagrupament, hores de la seva vida al servei de la renovació del partit i amb una idea del que cal fer, del que li convé al país.
I una direcció que juga a la rateta amb el govern, que si ara sí, que si ara no –al transvasament- que si ara sí, que si ara no –a l’estatut- que si ara sí, que si ara no –al tripartit I i II- que si ara sí, que si ara no –a la interconnexió elèctrica amb França- i no sé que carai han pactat, negociat, paccionat, amb els socialistes alhora de formar govern si estan tot el dia tirant-se en contra de les decisions que prenen.
En contra sempre del seu propi govern. I aquesta frivolitat, contínuament fora de joc en tot. I la sensació d’estar perdent el temps amb un govern on el llistó republicà ens està quedant tan sota mínims. I un país que no avança i al que se li acumulen els problemes. Després els primers a llençar proclames d’independències i concerts econòmics per a d’aquí quatre dies. Com si el país i el poble fos rematadament imbècil.
La patacada a les autonòmiques i a les municipals, promet ser encara més bèstia, més humiliant, més monstruosa, si aquesta colla d’incapaços no es veuen obligats a abandonar els llocs que no mereixen.
Cal renovar, de forma radical, si no ho fem nosaltres ho faran els electors.

Anònim ha dit...

Hi ha molta gent que deixa de militar en els partits polítics. N’hi ha, que per divergències amb la directiva, amb certes persones o per motius personals. De fet, també n’hi ha que marxen per un cumul de varis d’aquests motius.
Hi ha gent, que després del temps, bé per que els motius personals han variat, o la junta a canviat, o les persones ja no tenen el poder que tenien; decideixen tornar.
El que no puc entendre, és que d’es de un altre partit, surti aquest personatge per donar-nos consells. Aquest senyor és patètic.
Continuo dient que aquest se sembla molt a un militant de la Torre.

Anònim ha dit...

Fa tot just cinc anys, ERC capitalitzava el seu gran creixement i es convertia en l’àrbitre de la política catalana. Les eleccions de l’any 2003 van donar a ERC els vots i la legitimitat per a decidir qui arribava a la Generalitat.
Els escons republicans van investir el President Maragall i els votants van premiar ERC amb el millor resultat de la seva història a les eleccions espanyoles de l’any 2004.
Poder, creixement electoral, projecte i sintonia social, el partit ho tenia tot per a consolidar-se com una opció real de govern. Cinc anys després, Esquerra ha tancat tot un cicle electoral complert a la baixa, arribant a perdre el 50% del vot rebut, i enfronta el proper Congrés del partit amb importants ferides internes.
ERC arribava al final del pujolisme amb tres motors claus per al creixement: l’eix nacional com a prioritat, un perfil propi de partit progressista arrelat al país i l’aire immaculat de qui no s’ha embrutat pel contacte amb el poder. Avui, després d’haver regalat la Generalitat al PSOE en nom de la fidelitat d’esquerres, l’Esquerra d’en Carod i en Puigcercós no porta ja cap de les plomes que l’havien fet atractiva per a tants i tants milers de votants. Esquerra ha abandonat l’eix nacional per a convertir-se en un subproducte socialista i els actuals dirigents han demostrat que el poder els embruta tant o més que als socialistes.
No tot està perdut. El partit republicà continua essent el més obert dels grans partits catalans i la renovació que això possibilita pot tornar a posar ERC en el camí del creixement.
Al proper congrés hi concorren dues candidatures, la d’en Puigcercós i la dels amics d’en Carod, directament responsables de la gran oportunitat perduda d’ERC. Enfront, però, hi tindran un grup de gent que recull les idees i l’esperit per a recuperar l’embrazida perduda.
La candidatura de Reagrupament posa l’eix nacional com a prioritat mentre Esquerra Independentista aporta el perfil republicà i autònom que ERC necessita per a trobar un espai propi mes enllà d’un partit comodí. Tots dos, Reagrupament i EI, son la renovació que cal per a jubilar els responsables dels últims fracassos d’Esquerra.
ERC compta amb la proposta necessària per a salvar el partit, però no està clar que els dos moviments d’oposició a la cúpula puguin imposar-se per separat.
La inèrcia del poder és gran i el control de l’aparell bufa a favor d’en Puigcercós. Però no és només això el que hauria de convèncer la gent de Reagrupament i EI de la necessitat de sumar esforços. Cap d’aquests moviments pot aportar, per si sol, els tres ingredients que ERC necessita per a tornar a créixer. El partit necessita el sobiranisme total d’en Carretero, el perfil republicà d’en Renyer i la renovació que només ambdós junts poden imposar.
És en la suma de Reagrupament i Esquerra Independentista on hi ha el camí més brillant per al futur d’ERC. És encara possible aquesta suma?

Anònim ha dit...

Ja voldria i sgnaria jo,un pacte entre Carretero i Uriel per dirigir el nostre partit. Però ting la sensació que l'Uriel finalment entrarà en la via del Piugcercós, si no temps al temps.
EI i Rcat serien el futur. A Torredembarra caldrà veure qui te més força.

Anònim ha dit...

Els sociates¡¡¡

Anònim ha dit...

Fa dies que em va arribar , com a militant que sóc d'Esquerra Republicana de Catalunya , tota l'informació sobre el procés congresual d'Esquerra, i fa mandra, molta mandra, continuo pensant que això és una lluita fraticida, he llegit comentaris en contra , per exemple del Carod, per part de gent partidaria a Rcat, que penses, però que no som tots d'esquerra ?¿? Que no som independentistes ?¿?¿ Doncs a què venen aquestos comentaris...comences a veure com un li retreu comentaris a l'altre, semblem el partit democràta dels EEUU, que ens anem barallant entre nosaltres , i l'enemic fa fent feina, va fent feina, i direu... qui és l'enemic d'Esquerra..? doncs tenim l'abstencionisme, o l'esgotament nacionalista, també podriem dir que el PSC-PSOE.
En resum, no m'agrada el volum que està agafant el tema del congrés d'Esquerra, i espero que no acabi com crec que acabarem , uns per una banda, uns per l'altra fundant un altre partit, en fi !! ja veurem , i de moment.. .a patir !!!!
Salut i República.