Anem per pams. El proper dilluns, dia
El segon pam, parlaria de les declaracions fetes en els darrers dies per part de l’actual secretari general, el company Joan Puigcercós, sobre la possibilitat de pactar amb Convergència el 2010. Concretament va dir "crec que el 2010 hem d’encarar una nova etapa. No sé amb qui l’hem de fer, si amb el PSC, amb CiU o sols a l’oposició”.
No crec que sigui el moment de parlar dels pactes del 2010, ja solsament per respecte a la resta de socis dels pactes actuals. És més, encara no entenc, segurament la meva ment no dona per a més, com un partit d’esquerres pot plantejar-se pactar amb la burgesia que representa Convergència. Evidentment estem parlant a nivell de tot Catalunya, no pas a nivell local, on la política es mou en altres nivells més casolans.
Si perdem la “E” d’esquerra; que serà el proper? Aplaudir les lloances al rei de la senyora Chacon?
8 comentaris:
Mirem les dades: ERC creix gràcies als insults del PP (no a l’excel.lència de Carod) i mentre era a l’oposició. Des que és al govern, no para de baixar. Conclusió: estratègia equivocada. ERC només es pot entrar a governar amb els unionistes si es controla el govern. Si no, amb més mitjans i amb el control del poder, els unionistes l’ensorraran.
Es una realitat comprovada en altres països (Escòcia, Gal.les, Galicia, Euskadi, Quebec…). Si no governes, només hi ha un lloc bo per créixer.
I aquest lloc és a l’oposició.
I més en temps de crisi i amb un espoli fiscal asfixiant. ERC no ha connectat amb el català emprenyat perquè és al govern i no potfer oposició.
I això que els estudis diuen que cada dia, de catalans emprenyats i d’independentistes, n’hi ha mes. Ara voten al PSC per ràbia contra el PP, però ells saben que aixó no porta enlloc. La unica manera de lliurar-se del PP per sempre és la independència.
ERC ha de saber vendre que amb la independència el nostre nivell de vida millorarà.
Que serem un estat potent d’Europa i que mentre estiguem manats pels espanyols sempre romandrem fiscalment ofegats i a la cua d’Europa. Els nostres salaris només milloraran quan assolim la independència, quan no haguem de mantenir el país veí. Qui ho pot dubtar?
ERC podria haver fotut canya als unionistes ara que el país s’enfonsa, per desídia i abandonament polític.
ERC hauria d’haver-se fet amb el català emprenyat. Però, és clar, això requereix ser a l’oposició. Només des d’allí es pot seguir creixent. En canvi, què fa ERC? Apoltronar-se. No ha sabut marcar pit, ni donar cops a la taula i li han pres el pèl.
Això els electors independentistes catalans ho hem vist clarissimament. ERC no ha estat ni més excel.lent ni més competent que els altres dos. Carod ha fet el ridícul en més d’una ocasió (recordem Perpinyà). ERC ha estat més del mateix, i no pas aire fresc. I a sobre, fa presidents a un Zapatero, tan mentider com Felipe González, i a un Montilla, tan mesell que encara no ha entès que és el president de Catalunya.
Recomano a ERC que deixi el govern abans que el PSOE els doni la patada.
Almenys salvaran l’orgull.
Amb tots els respectes, aquest segon tripartit ha estat nefast. Carod fa temps que ha perdut el nord. Per decència hauria d’haver plegat fa molts messos. Almenys, ara el mínim que pot fer és facilitar el relleu.
I preguem perquè Puigcercós hagi entès de que va la pel.lícula! Si no, haurem d’anar a buscar en Carretero, que em sembla que des d’allí dalt estant, hi veu més clar que no pas els de la plana. Recomano a ERC que quan surti del govern ho faci amb elegància.
Que es busqui una bona excusa. El PSOE li’n donarà de sobres perquè segurament no compliran res del promés, com han fet sempre. Per tant, que pleguin amb un motiu de pes, o sino quedaran com uns infantils irresponsables i cediran arguments als unionistes. Ho sabran fer?
Mai, mai i mai un pacte nacional amb CiU. Es cert que el tripartit fa aigues, tanta com falta fa al nostre país, però pactar amb la dreta catòlica nacional de convergència mai.
Molt avanç, a la oposició i fer treball constructiu. Cosa que també caldría apendre a fer a Torredembarra, lloc on cal que el personal es fiqui les bateries al màxim i faci política, no el paripé amb el psc. Llàstima que en la seva directiva no hi hagi sang.
I el Carretero? Un altre pro convergènia.
La sortida d’ERC del primer tripartit i el retorn al segon per la porta falsa va ser una realitat.
Ara s’estan donant unes premises fins i tot més favorables per tal que ERC torni a deixar el govern: Congrés a la vista, poder de decisió nul a Madrid, l’Estatut penjant d’un fil, minitransvassaments, Montilla marcant territori i lideratge dins del Govern.
Si ERC pren la brillant idea de sortir del Govern no dubtem que haurà “negociat” la tornada en forma de tripartit 3.0. Si no és així, és igual; la militància entendrà que si n’hi ha hagut 2 n’hi pot haver 3, no?.
Queda per veure què decideix Montilla, la clau de volta, si intueix que ERC pot arribar a una entesa amb CiU.
El camí es fa estret, la llum del fons es va fent feble.
Quan arribes al final hi ha dues portes, dos camins, una decisió. Quan Puigcercós estornuda, el Govern del meu país es constipa. En Montilla, baró socialista, no vol un Govern tocat, engripat i no li receptarà cap analgèsic.
Li donarà la baixa. Indefinida.
VINGA !! TOTS A BALLAR EL XIQUI XIQUI 2014 DEL CACAROD !!
Un. Ens donaran pel sac,
Dos. La xarrupadeta,
Tres. La llepada al cul,
i Quatre. Patada als ous !!
Als Ous ! Als Ous ! Als Ous !
BAILAR ! BAILAR ! BAILAR !
Si en el seu moment va ser prou significativa l’expressió “clan de l’avellana” per definir aquell sector d’ERC dels carods, benachs, bargallós, identificats per l’origen territorial d’aquells antics líders, en aquests moments l’expressió que està fent furor és la de “clan dels calabresos”, per definir el sector Puigcercós, que ha fet de la Seu Nacional d’ERC, al c/Calàbria, el seu bastió des d’on exerceixen sense cap mena de control el seu poder.
Però “el clan dels calabresos” no només es defeneix per aquesta referència física, sinó per les seves pràctiques, males pràctiques per ser precisos, també conegudes com a “calabreses”.
N’hi ha un munt. Avui intentare destriar-ne unes quantes (totes seria llarguíssim).
Una prèvia: és legítima qualsevol opció de les que es presenten a ERC. Fins i tot és legítima l'opció del Puigcercós. El que no és legítim és, per una banda l'engany massiu de fer veure que no es té cap responsabilitat amb l'estratègia seguida, quan ell és EL MÀXIM responsable, i d'una altra banda, els mitjans que fan servir per guanyar el congrés. Són ilegítims, i sobre ells planarà inevitablement la permanent sospita de la tupinada. Desarticulant els mecanismes de garantia del partit, és inevitable pensar això.
Una introducció al caràcter calabrès i la seva ideologia:
- Són els ideolègs del primer i segon tripartit. Sense cap mena de dubte. Joan Puigcercós i José Montilla comparteixen un mateix diagnòstic del país, una mateixa visió de l’estratègia a seguir i un convenciment absolut que junts poden controlar el país.
- La renúncia a l’eix nacional. En paraules d’un destacat membre d’aquest corrent, l’important per al nostre país és no perdre el tren de la lluita de classes. Aquesta frase resumeix el seu pensament troglodita. I explica la inducció i intoxicació als membres de les JERC, que han desvirtuat totalment l’ideari del partit fundat per Macià, associant-hi, a totes hores, allò de “socialisme”, a un independència cada cop més testimonial.
- La negació de l’evidència. Per als calabresos l’estratègia és bona ni que els resultats siguin dolents. En tot cas, si són dolents, és perquè no s’han explicat prou bé i per culpa del Carod (boc expiatori de tots els seus fracassos). Això, és clar, que pugui parlar-se de fracàs, atès que sempre tenen a mà enquestes que demostren que hi ha algun castellanoparlant d’esquerres que els ha acabat votant (evidentment no importa que més de 350.000 votants ho hagin deixat de fer)
- La covardia com a pràctica política. Abans de donar la cara, val la pena amagar-se en jugades conspiratives. Abans de cremar-se, fugir. L’exemple últim el trobem en l’escandalosa fugida del govern del sr. Puigcercós. No dimiteix per assumir cap mena de responsabilitat. Es caga a sobre davant la possibilitat de perdre el congrés i de “cremar-se” en un govern que ell mateix ha creat però ja dona per amortitzat.
- El control dels aparells és clau per a la seva supervivència. Han teixit una indescriptible xarxa clientelar que és el suport del seu poder.
- Imposar la “llei de silenci”. Ni mú. Qui se’n vagi de la llengua, qui denunciï alguna de les seves pràctiques passa a engreixar la llista dels cadàvers polítics.
Com preparen el congrés els calabresos?
Evidentment, i d’acord al seu caràcter, un congrés els calabresos el preparen vulnerant qualsevol normativa interna, exercint despòticament el seu poder, creant una desigualtat brutal entre les condicions dels candidats i eliminant qualsevol garantia de transparència i netedat.
Pas 1: S’elimina qualsevol mena de garantia. El primer que cal fer és passar-se per l’entrecuix les resolucions d’aquesta comissió. Violat el paper de la comissió de garanties, buïdada fàcticament de qualsevol mena d’incidència, el procés es planteja absolutament mancat de garanties. Per a què en volen, els calabresos, de garanties, si controlen l’aparell. Seria estúpid per la seva banda.
Pas 2: Es denega l’accés al cens. Un cens que ells fan servir amb tots els seus elements d’informació: militants, pobles, seccions, telèfons, adreces. Disposar d’aquesta informació de la que p.ex. no disposa Rcat els permet ser actius en la captura de suports, mentre els altres han d’esperar a què la gent acudeixi als seus actes. Llavors, per guanyar-se la claca pròpia es diu que com que ERC està infiltrada de policies, un d’aquests policies es podria presentar i li haurien de donar el cens. De manera que ja el custodien ells, i tots tan amics.
Pas 3: S’inventa la cosa del vot per correu, que la Comissió de Garanties havia rebutjat radicalment perquè no reunia les més mínimes condicions de transparència. Segons alguns càlculs aquesta opacitat, unida al control de l’aparell els podria permetre disposar de més de 500 vots. És difícil de predir, però en absència de cap mena de transparència, aquest és el seu joc. Posar el cens que només tenen ells al servei del vot per correu. Algú se sap els noms i cognoms de tots els militants, si estan al corrent de pagament, si estan vius, etc.? Yo me lo guiso, yo me lo como… i a jugar amb avantatge.
Pas 4: Es posa l’aparell del partit a treballar per la candidatura. Primer, està clar, amb aquesta indecent dimissió d'en Puigcercós per posar-se al capdavant de l'aparell del partit i controlar-lo als efectes que treballi per la seva candidatura. Aquesta mateixa setmana em confirmàven que alliberats d’Osona es dediquen a trucar els militants perquè signin a favor del Puigcercós. Uns alliberats que paguen entre tots els militants.
Pas 5: Es posen els mecanismes de colocació de què disposa el partit, que ja són molts (govern, diputacions, ajuntaments…) al servei de la candidatura. Ja se sap, oi, com has entrat a treballar aquí? No voldràs veure perillar aquesta situació? Doncs ja saps el que et toca. O és que no hi ha moviments amunt i avall de les conselleries amb missatges a treballadors, funcionaris o directius “perquè signin”? En total, aquest paper d’ocupador els permet disposar d’aproximadament uns 1.000 suports (i amb la incògnita de l’abast del factor familiar). És evident que Rcat, p.ex. no té ningú treballant en aquestes condicions, per tant, posem un 1.000 a zero també d’entrada. Bé, i a més a més des del govern també es tenen altres mecanismes de pressió.
Pas 6: Es demana ajut al primo-hermano zumosol, a l’amic Montilla, per tal que els mitjans sobre els que tenen influència actuïn en conseqüència als interessos mutus.
Aquest és el panorama, senyores i senyors. Caldria afegir l’habilitat sorprenent que han tingut els calabresos per generar dos efectes:
Per una banda, la demonització d’en Carod. No perquè l’home s’hagi de salvar de la falla, que no. N’és igualment responsable, de la situació, i està absolutament amortitzat. No, em refereixo a aquesta habilitat per fer creure a alguns que ara arriben ells, els del Puigcercós, i que no tenen res a veure amb el que ha passat fins ara, i que… ara ja veuran. Bé, la puerilitat d’aquesta argumentació i sentit polític és ofensiva. Insisteixo: Puigcercós i els seus, els calabresos, són els directament responsables d’aquesta situació: de l’estratègia, de la manera de fer, de les aliances, del bandejament de l’eix nacional i de la realitat del partit. Això és així. Han controlat els pactes. Han controlat l’aparell. I fins i tot ara sembla que controlin algunes ments per fer veure que no hi tenen res a veure, com si comencessin de zero. Quan ja fa més de 12 anys que exerceixen implacablment el poder.
Per una altra banda fer emergir Esquerra Independentista per dividir el posicionament crític amb la seva direcció.
Des d’aquest origen tan fosc i mai desmentit, EI ha tingut un paper trascendental per assegurar evitar que persones crítiques amb Puigcercós se sumin a l’única candidatura renovadora real que hi ha en aquests moments, la de Reagrupament, Joan Carretero i Rut Carandell.
Aquesta és la situació. Cap dubte. Ni un. Reagrupament és l’única candidatura renovadora, i que té la missió, no només de redreçar l’estratègia del partit, sinó de regenerar-lo d’aquestes pràctiques calabreses, que han convertit el partit en una pràctica quasi sectària, cada cop més allunyada de la societat, del país, dels possibles votants, dels independentistes.
Apa penseu una mica ¡¡
Segons entenc després de llegir l’últim comentari, cosa que m’ha portat prou estona, el “no signant” es pro-Carretero o ell mateix en persona, cosa que podria ser ja que a les comarques de Tarragona també hi te prous simpatitzants. De fet, l’amic Pereira és oriünd de la Secuita i el seu germà, militant a Torredembarra.
És més, segons m’han dit, el sr. Pereira, que el dilluns estarà al nostre Casal Municipal, ja fa un grapat d’anys va participar en la posada en marxa de les desaparegudes JERC a Torredembarra.
Els ex-Jerc agrairan aquest últim fet a Reagrupamet.Cat? O el sr. Bargalló, tindrà prou força per fer votar a Puigcercós?
A aquestes alçades de la pel.lícula, ningú amb un mínim de seny, ignora que l'enemic a abatre en la renovació d'ERC no són les escorrialles del carotisme, i la resta de corrents liquidacionistes que encara gosen voler perpetuar-se en la poltrona, malgrat haver perdut centenars de milers de vots en les tres darreres conteses electorals.
No. L'enemic a abatre són els SOCIATES.
Aquesta gent, faran tot el que estigui al seu abast i més, si cal, per garantir que el govern Montilla no s'ensorra com un castell a la platja, sota l'impacte d'una onada, metàfora d'una tormenta perfecta.
Només cal veure com, en Puigcercós té molt clar que, per poc que pugui, no hi ha cap inconvenient per fer un tercer tripartit.
És a dir, de tripartit en tripartit fins a la desaparició total... del partit, no dels pocs seus alts càrrecs que, quan s'escaigui, entraran al partit socialista, com en el seu moment feren els dirigents d'Euskadiko Ezkera.
Ni calcat. El procés és idèntic.
Es veu que ara toca salvar la cadira a en Castells amb la seva negociació, condemnada al fracàs ja abans de començar.
Que us jugueu que ara el conseller Castells es converteix en l'objecte del desig dels sectors liquidacionistes.
Frisen per trobar un sociata que tingui els collons de plantar cara... Però és inútil. Aquesta espècie política no existeix.
El discurs federalista dels sociates és una camama i el seu suposat catalanisme, una grant estafa.
Fixeu-vos ara, com el Conseller Joaquim Nadal, en comptes de dimitir en protesta per la continuació de la ministra de foment, s'ho empassa tot i li llepe el cul.
Per continuar en la poltrona -i si en fa d'anys que aquest hi és, a la poltrona- aquest individu mataria a qui fos -menys a la seva Espanya o al seu PSOE-*. Sense dubtar-ho. Cegament. A sang freda. "No és personal", diria, com a les pelis dels mafiosos, "és política!", afegiria, però.
Bé, considero que els militants d'ERC són plenament conscients que apostar pel continuïsme de l'actual direcció, és no res més que un bitllet al hara-kiri com fem a la Torre, de continuar amb els sociates que ens donen per c...
No puc imaginar , amb quins arguments es pot defensar aquesta colla de pòtols que estan massacrant un projecte que anava bé fins que determinada gent va començar a trepitjar la moqueta, rebentar la visa, i tirar-se la o el secretari...
Estic convençut que un triomf contundent i sense pal.liatius de l'opció de Reagrupament, posarà de nou ERC en el camí no només de recuperar els vots perduts, sinó d'arribar molt més lluny, pel cap baix, al milió de vots que entre el 2004 i el 2005 es calculava que ERC podria aconseguir... però després va venir el desastre de la campanya de l'estatut i el no menys desastre del segon tripartit i tot se n'anà en orris.
No és debades que la por de l'establishment al nostre triomf, al triomf de la gent digna, és descomunal.
Perquè es juga el futur d'ERC, sí, naturalment. Però, per damunt de tot, es juga el futur de Catalunya. I amb això, no s'hi valen comèdies .
Ara ens cal Intel.ligència, Coratge i Il.lusió.
Sols un apunt!! Tali com bé apunta l'últim comentari, cal Intel.ligència, Coratge i Il.lusió.
Però, això podem aplicar-ho també a Torredembarra, on a part, tamé cal tindré.... per continuar així sense fer res si volem ser un projecte de futur.
Jo, ting un candidat per tornar a "refundar" l'estructura interna de Torredembarra, que en el fons és el que a nosaltres ens interesa, el nostre poble. I per fer memoria, aquest candiat va sorgir de les Jerc de l'esmentat Pereira.
Publica un comentari a l'entrada