Soc conscient que vaig dir que parlaria el menys possible del congrés del proper juny. Però, de totes formes, una enquesta és una enquesta. Aixa doncs,que he extret aquesta noticia del diari digital www.e-noticies.com
“El 34,3% dels votants d'Esquerra prefereix Joan Puigcercós de líder de la formació mentre que el 26,3 s'inclinen per Josep-Lluís Carod-Rovira, segons una enquesta d'El Periódico. Ernest Benach, per la seva banda, arriba al 22,2% mentre que els dirigents crítics Joan Carretero i Uriel Bertan es queden amb un 6,1% i un 1%, respectivament. Gairebé el 70% també considera que la formació pateix una crisi i el 46% que aquesta acabarà afectant l’estabilitat del Govern.”
3 comentaris:
No sóc militant d'Esquerra, ni ho he estat mai.
Tampoc no en sóc simpatitzant fixe; hi ha hagut èpoques que els he votat i d'altres que no.
Però és un partit que sempre m'he mirat amb simpatia i dins hi tinc alguns amics i coneguts, això no ho puc negar.
Ara segueixo amb atenció aquest procés que ha engegat ERC per decidir qui liderarà el partit a partir del mes que ve. D'entrada, he de dir que es tracta d'un procés absolutament inedit.
Que un partit faci unes primàries d'aquestes característiques, no pas per decidir un candidat, sinó per elegir els dos principals càrrecs interns, com són el de president i el de secretari general, és una molt bona notícia a priori, perquè deixa en mans dels militants, en votació secreta i lliure, l'elecció dels dirigents que han de conduir el partit en els pròxims anys.
Que hi hagi quatre candidatures, també em sembla positiu, perquè demostra que dins del partit hi ha pluralitat -no gaire freqüent en altres partits de més àmplia base militant- i amplia el ventall d'opcions per escollir.
Com a joc democràtic i com a sistema per obrir una miqueta les anquilosades estructures dels partits polítics és incontestable. Ara bé el procés congressual està resultant, vist des de fora, força més traumàtic del que unes primàries com aquestes haurien de ser.
No em puc imaginar les pressions que estan patint els militants republicans de tot arreu, per part dels càrrecs intermitjos o dels regidors i càrrecs públics del partit, que els demanen que signin, avalin o donin suport públic a uns i altres candidats. Això no sé si ho resistirà ERC.
Si ho fa, segur que en surt enfortida, però el perill d'escissions o de ferides que trigaran anys a tancar-se és massa alt.
I la segona cosa que embruta el procés és la "retirada" del principal líder i encara president del partit, en Carod-Rovira.
El procés no és del tot transparent, quan el principal càrrec intern i institucional del partit no s'atreveix a enfrontar-se directament al veredicte de les urnes i hi participa indirectament mitjançant dues persones del seu sector.
Ja sé que no va tenir cap altra sortida, quan es va veure acorralat per l'aparell, que feia pinya al voltant d'en Puigcercòs. Però no deixa de ser curiós que pugui donar-se el cas que el partit el puguin acabar dirigint els d'un dels corrents i el candidat a la presidència de la Generalitat pugui ser d'un altre. La presència de Carod al capdavant de la candidatura que ara encapçala Benach hauria estat més ajustada a la realitat.
El debat d'idees és interessant, l'autocrítica constant és positiva, el replantejament estratègic si alguna vegada hi a sigut, és necessari cada cert temps, però els enfrontaments cainites entre companys de partit no em sembla bé i ara ERC està vivint més una lluita pel poder amb dents i ungles (i tots els draps bruts que no acabem de saber) que no pas un debat ideològic i estratègic.
Sigui com sigui, cap persona, mínimament interessat pel futur del nostre País pot ignorar el que està passant a Esquerda i pot girar el cap davant els fets trascendentals que poden tenir lloc d'aquí al 14 de juny.
Salut i republica.
Cert es que esquerra es troba dins d’un procés de regeneració interna important. També es cert que, tots els partits polítics haurien de prendre nota i ser tan transparents com esquerra a l’hora de triar les seves juntes. En aquest apartat podríem recordar com el sr. Aznar va nomenar candidat al sr. Rajoy.
Encertada també la decisió de “novavia” de ser el màxim imparcial possible en el procés electoral del congrés, i parlant-ne el just.
Ja no tan encertada, trobo dues coses.
Una, l’enquesta esmentada al post. Penso que la opció Uriel te més suport del que sembla. I en tindria més si no fos per que molts militants pensem que finalment pactarà amb Puigcercós.
Segona, seria que caldria parlar més sobre la importància de copiar el mateix procediment des d’avui mateix a Torredembarra. D’aquesta manera podríem tindre també aquí, una junta per preparar amb prou temps les properes municipals.
Ja s’ha produït l’entrega de signatures per part dels quatre corrents què lluitaran per capitanejar la nau del partit.
La primera fase del procés s’ha acabat, i sembla que el primer entrebanc de la direcció del partit amb una norma feta per eliminar possibles candidats renovadors ha fracassat.
Les quatre candidatures han presentat avals sobrats per ser candidats, en primer lloc la candidatura oficial, amb l’aparell del partit al darrere, d’en Puigcercos es el què mes n’ha presentat, l’altra sector oficial de Carod torna a treure un conill del barret, i nomes presenta les signatures necessàries renunciant a unes 700 mes que guarda per la seva confidencialitat i denunciant un possible mal us, fet molt greu en un partit democràtic i que cas de que fos cert, la sospita es tindria que basar en fets contrastats o estaríem davant un frau per coacció en tota regla.
Tanmateix, les candidatures renovadores, Reagrupament i Esquerra Independentista han presentat en el cas de Carretero i d’Uriel Bertran prop del miler de signatures, què representa un gran impuls per aquestes candidatures que volen donar un tomb al partit.
Ara toca explicar el projecte fins al 7 de juny on hi haurà les votacions, i el 14 de juny on s’aprovarà el full de ruta d’ERC a partir d’ara.
Els militants tenen la paraula amb una decisió personal i secreta, on les pressions i possibles malifetes de l’aparell no valdran pel dia dels comicis.
Es pot escollir entre les dos candidatures oficials, on es volen canviar coses sense canviar res, o sigui, res de marxar del govern, seguir fent de crossa socialista, i anar perdent credibilitat en cada tema que es posa damunt la taula, com en el famós transvasament, o per el contrari les candidatures renovadores on es vol tornar a aquelles mans netes i lliures d’abans del tripartit, executant un full de ruta cap al dret a decidir sense complexos, i posar-lo com a pal de paller de qualsevol entesa amb una altra partit, sense embuts i per damunt de quotes de poder i tàctiques mesquines què desvirtuen el missatge, i fan fugir els votants desil·lusionats.
Publica un comentari a l'entrada